Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Contes

 

Contes, narracions i reflexions curtes que fan pensar, confrontar la nostra vida, i pregar.

És rendible ser bó

Vull contar-los a vostès la història de Piluca. Resulta que, en el col•legi on jo vaig ser molts anys capellà, havia dos germanes - Piluca i Manoli- que eren especialment simpàtiques i entremaliades. I un dia, parlant a les majors (i a entre elles) els vaig explicar com tots els que ens envolten són imatges de Déu i com devien tractar als seus pares, a les seves germanes, com si tractessin a Déu. I Piluca va quedar molt impressionada.

Aquell dia, al tornar del col•legi, va coincidir amb la seva germana petita en l'ascensor. I, com Piluca anava carregada de llibres, va dir a Manoli: "Dóna-li al botó de l'ascensor". "Dóna-li tu", va respondre la petita. "Dóna-li tu, que jo no puc", va insistir Piluca. "Doncs dóna-li tu, que ets més gran", va replicar Manoli. I, llavors, Piluca va sentir uns desig tremen de deixar els llibres i pegar-li una pantuflada a la seva germana. Però, com un llampec, va venir a la seva memòria un pensament. Com la he a pegar si la meva germana és Déu? I va optar per callar i per donar com va poder al botó.

Després, jugant, es va repetir la història. I menjant. I a la nit. I totes les vegades que Piluca sentia desig d'escanyar a la seva germana, s’aguantava perquè no estava gens bé escanyar a Déu.

Al matí següent, quan van tornar del col•legi, veig jo a Piluca que ve cap a mi, arrossegant per l'uniforme a la seva germana amb les llàgrimes d’enfadada en els ulls, i em crida: "Pare, expliqui-li a la meva germana que també jo sóc Déu, perquè així no hi ha manera de viure."

Comprendreu que vaig riure molt i molt i que, després de tractar d'explicar a Manoli el que Piluca em demanava, em vaig quedar pensatiu sobre un problema que m'han plantejat moltes vegades: Ser bona persona és portar sempre les de perdre? En un món en el qual tots trepitgen, si tu no ho fas no estaràs cridat a ser un poca-solta? Cal bordar amb els gossos i mossegar amb els llops? És "rendible" ser anyell?

Les preguntes són complexes. I, en una primera resposta, caldria dir que ser bo és una llauna, que en aquest món "triomfen" els llestos, que és més rendible ser un bon pilota que un bon treballador, que per a fer milions cal oblidar-se de la moral i de l'ètica.

Però, si un pensa una mica més, la cosa ja no és tan senzilla. És segur que aquest tipus de "triomfs" són els realment importants? I no vaig a parlar aquí del regne dels cels. En aquest camp jo estic segur que la bondat dóna un cent per un, rendibilitat que no dóna acció alguna d'aquest món.

Però vull fer la pregunta més a nivell de terra. I aquí el meu optimisme és tan profund que estic disposat a apostar perquè, més a la curta o més a la llarga, ser bona persona i estimar als altres acaba sent molt rentable.

Ho és, sobretot, a nivell interior. Jo, almenys, em sento bastant més a gust quan estimo que quan sóc fred. Només la satisfacció d'haver fet allò que devia em produeix més goig interior que tots els triomfs d'aquest món. Moriria pobre en canvi de morir estimant.

Però és que, fins i tot, crec que l'amor produeix amor. Amb excepcions, clar. Qui no coneix que el no agraïment, no és una de les plantes més abundants en aquest món d'homes? Quantes punyalades rebem d'aquells a qui més hem estimat! Quantes vegades l'amor acaba sent reconegut... però massa tard!

Aquesta és la raó per la qual un deu estimar perquè deu estimar i no perquè esperi la recompensa d'altre amor. Això duria a terribles desencantaments.

I, no obstant això, m'atreveixo a apostar que qui estima a deu persones, acabarà rebent l'amor d'alguna d'elles. Tal vegada no de moltes. Crist va guarir deu leprosos i només un va tornar a donar-li les gràcies. Tal vegada aquesta sigui la proporció correcta del que passa en aquest món.

Però tot i així, ser estimat per un dels deu a qui hem estimar, no és ja un èxit enorme? Per això em sembla que serà bo això d'estimar a la gent com si estiméssim a Déu, encara que la meitat ens tractin després com dimonis.

Jose Luis Martín Descalzo

 

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article