Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Contes

 

Contes, narracions i reflexions curtes que fan pensar, confrontar la nostra vida, i pregar.

La promesa

Em va sorprendre la seva trucada l'altra nit. Després de tants anys passats des de la mort dels nostres pares, només havia fregat la meva vida en ràfegues inconnexes, plenes de contestadors amb veu de dona i sorolls d'aeroport internacional. Els meus fills coneixien al seu oncle pels extemporanis i sofisticats regals que feia en arribar a casa de temporada en temporada i que alimentaven un prestigi elegant i en la llunyania. Però el silenci entre aquests contactes, al llarg de vint anys, era tan opac i tan dilatat com el rerafons que s'amagava després de les brillants expressions i gestos mundans que exhibia en les seves aparicions de cometa. Potser jo fos ja l'única persona en el món que el conegués; que conegués el seu profund desemparament. La seva alegria innocent i els seus enganys. I per això vaig saber que no m’havia alarmat vanament l'humil to de la seva veu al telèfon. Jo m’anava entristint mentre ell tramava un llarg preàmbul enfosquit de laberíntiques raons i una inusitada preocupació per la salut de tota la família. Finalment em va demanar que ens citéssim ahir a la nit a l'estació d’Atotxa. El lloc i l'hora van acabar de confirmar que no em preocupava sense motiu.

Com plorava en l'enterrament de la nostra mare! Ell, que havia vingut defugint sistemàticament els funerals que anaven despoblant la família, es desfeia en sentides lamentacions; i jo, que poc abans havia promès a la moribunda, més per atordiment i respecte que per convicció, que tindria cura d'ell, sense entendre molt bé com un individu mediocre i amb el destí hipotecat per l'acceptació havia de tenir cura d'un astre rutilant, vaig comprendre llavors i vaig recordar.
Esperant a l’andana se'm va encendre ahir a la nit la imatge d'aquelles vacances en el que en deien una colònia d'estiu, una residència amb jardins en la que en Miquel i jo passàvem quinze dies d'un agost de la nostra infància, i encara veig la seva careta vermella, congestionada pel plor, cridant la mare mentre els monitors i jo tractàvem inútilment de consolar-lo. I així com per mi llavors era gairebé incomprensible el seu terrible dolor perquè la nostra mare no estigués allà per a calçar-lo, o rentar-lo, o per plegar-se als seus capricis (no va menjar quasi bé res, i els mosquits... pobre nen!), així la seva necessitat d'una vida huracanada de sobresalts i delícies, d'emoció i carreres, no ha estat per a mi fins avui sinó objecte de tèbia recriminació, oculta enveja i prudent sorpresa i distància.

M'estava reprotxant no haver complert bé la promesa feta a la nostra mare quan el vaig veure baixar del tren. Les poques vegades que, els últims anys, l’havia vist, el seu vestit era impecable i la seva presentació cinematogràfica, però en aquesta ocasió vestia pantaló i jaqueta sense conjuntar, i res semblava de la seva talla. Anava sense afaitar i el seu gest a l'abraçar-me va ser deferent i lent, lluny de la seva arrogància habitual, que, sense deixar de ser correcta i educada, aconseguia sempre que m'avergonyís dels meus jerseis barats. Però ahir a la nit no era el mateix home. Caminàrem parlant de foteses fins a un dels bars de l'estació. Mentre venien les cerveses, vam evitar mirar-nos i fingíem, en silenci, una sobtada curiositat pel local. Quan les van portar, vam fer un glop i va començar a parlar en el mateix to de la conversa telefònica. Però encara no volia sentir completa la seva derrota, i la seva il·lusió va haver de passar per unes inversions errònies a les Illes Verges, per la mala sort "que per fi m'ha caçat", i per les trampes d'un soci estafador: "Tu no el vas conèixer, clar. Ens va tenir a tots enganyats, a tots!, durant mesos". Utilitzava sempre la primera persona del plural per sentir-se membre d'una corporació comercial de la qual sempre, indefectiblement, era l'ànima, l'home de la idea, el que potser signifiqués el soci pobre, l'inventor que mai es beneficia de la patent del seu geni, la qual cosa, sospito, era una altra màscara sota la màscara, la de l'obrer del vestit, les adulacions i els “martinis”.

Per fi ho va deixar anar: estava arruïnat. És més, no percebia ingressos des de feia quatre anys, durant els quals havia sobreviscut del producte de la venda d'un parell d'apartaments que en època de bonança havia comprat en una urbanització de luxe de Marbella. "Quines festes. I amb els apartaments també se'n van anar les dones, i, el que és pitjor, els contactes". I encara que ell havia esmorzat amb algun xeic àrab i també treia del barret de copa del record els noms de pila de naviliers famosos, jo l’imaginava sol, repassant amb aprensió el seu únic vestit decent en alguna fosca fonda de turistes i ignorant els comentaris que, potser en aquelles últimes festes, es farien a la seva esquena, sorprenent-se els banquers de l'estranya loquacitat d'aquell home acabat. Els últims temps havia estat vivint a Toledo, ocupant, per evitar el seu enderroc, una vella casa propietat d'un conegut seu que li devia alguns favors. La humiliació de veure's desallotjat per la policia havia acabat amb ell.

I llavors, mentre amb pietat reparava jo en la maleta que abans havia escapat a la meva atenció i em deia, potser egoistament, que encara tindria ocasió de complir la promesa, va sonar un telèfon.

Va detenir la conversa, va treure de la butxaca, un diminut mòbil i se’l va aplicar a l’orella. "Miquel Molins, digui ", va dir, i, acomodant-se al seient, va començar a somriure: "Home!, Bárcenas, ara mateix estava pensant en tu!". El seu to s’enfilava de nou. Es va espolsar el pantaló. Van començar a desfilar firmes famoses i caceres de senglars. Quan va contemplar la punta del cigarret negre i barat que jo li havia proporcionat i encès, amb la complaença que cal considerar la llarga cendra d'un havà, vaig saber que jo havia deixat d'existir i que em seria impossible complir la paraula donada a una morta. El vaig deixar pagar (podia negar-me?), vaig signar el xec i em vaig alegrar de tornar a casa.

José Enrique Díaz Martín

 

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article